Gemma Iglesias

una manera preciosa....

2009-12-29T07:58:00.001-06:00

http://www.youtube.com/watch?v=zblHsS0uEkY&feature=related

2009-12-21T18:08:00.004-06:00

Me descubro sin tí, mirándote

Es un acto insconciente, una comunión de anhelo y calma...

Y las palabras brotan sutiles,

y simplemente hablámos y callámos...

He soñado contigo,

he soñado con el crepitar del fuego,

la cama deshecha, la mar brava,

y la noche despierta.

He soñado contigo

y no precisaba otro sentido que soñar.

He soñado contigo

y he sanado mi deseo con la mirada que viste tu piel...

Añoro el sentimiento de añorarte porqué ahora podría derrotarlo.

RAYUELA (CAP.7) de JULIO CORTÁZAR

2009-11-06T16:25:00.005-06:00

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mi como una luna en el agua.

TORONTO

2009-09-03T09:07:00.027-06:00

Diuen que "lo prometido es deuda" així que us explico breument la meva estada a Toronto, CANADÀ. Una de les ciutats més grans i boniques en les que he estat. Aquest estiu també volia marxar "a lo grande" i no tenia massa ganes de quedar-me per Europa, amb la qual cosa, em vaig decidir a creuar de nou l'Atlàntic.

El vol feia escala a París i de París a Toronto, 8 hores de vol per arribar a una de les ciutats més multiculturals del Canadà i de Nord Amèrica. Toronto. Per sort, el vol no se'm va fer gens llarg, gràcies a les meves pastilles miracoloses que em deixen dormideta com un bebè durant tot el trajecte. (sort en tinc d'elles)

El primer que em va impressionar de Toronto va ser l'Aeroport Internacional de Pearson, enorme, per cert, i molt modern.

A l'arribada dos professors de l'staff ens estaven esperant, l'Adam i el John.

Camí de la residència on m'allotjaria durant 3 setmanes, ja em vaig adonar que els seus cotxes eren tancs, més que cotxes. Infinity, Mustangs, Hummers, Acuras, Buicks... i a grans cotxes, grans carreteres i al Canadà no es queden curts.

El sistema de transport públic no té res a envejar al nostre. Malgrat que funciona bé, vaig trobar que estava tot plegat, una mica vell. Els tranvies són el que vaig trobar més encantador i pràctic, quan estava tipa de caminar amunt i avall, pujaves en un i llestos. El metro, per cert, molt car... uns 2 euros per trajecte era prou segur i net, menys concorregut que el metro de NY, la qual cosa no és difícil

De visita:

CN Tower: Alucinant és la paraula per aquesta torre. És tan gran que, amb perdó, "acollona". Jo la vaig visitar un sol cop i ara m'arrepenteixo de no haver-hi anat un segon cop. Aquesta torre ha estat la més alta del món amb 553.33 metres (superada avui en dia, per no sé quina altra...). Té dos observatoris pels visitants, un a 342 metres d'altura i l'altre a 447metres. Val la pena. Et sents al nivell dels núvols i adonar-te de com la torre CN mira amb despreci la resta d'edificis, is AMAZING!!!!! Sens dubte molt recomanable.

A més a més la Torre CN està situada al costat de l'estadi de Baseballll, l'estadi ROGERS, un estadi que pot encabir a quasi 50.000 espectadors, amb un sostre retràctil que no havia vist mai abans en cap estadi i que a més a més ofereix una gran vista a la Torre CN. Vaig tenir el privilegi de veure-hi un partit de Baseball i em va meravellar tenir la torre allà mateix..simplement, tan majestuosa.

Cascades del Niàgara: No us podeu imaginar com són d'impressionants i boniques. Una de les meravelles naturals del nostre món.És increïble la quantitat de litres i litres d'aigua que cauen en un segon, més de 4 milions...increïble oi?

A més a més vam fer la ruta típica i mooolt turística en barca i vam quedar literalment xops de dalt a baix a causa de la bruma que desprén l'impacte de la mateixa cascada amb l'aigua. El més increïble de les Cascades del Niàgara és que veus els Estats Units i el Canadà al mateix temps, els dos països en les dues ribes del riu Niàgara (el qual forma les cascades i desemboca al llac Ontario, que més que un llac, sembla un Oceà..res a veure amb el llac de Banyoles, perquè m'entengueu.

Però les cascades del Niàgara...tenen també la seva part comercial, per suposat...estem a Nord Amèrica! Hi ha un poble, dissenyat perquè els turistes hi deixin els diners, però us ho recomano; hi ha un Hard Rock, botigues de Harley -Davidson, WWE,casinos, Starbucks, Tim Hortons, una supercadena canadenca de cafeteries que fins hi tot cotitza a borsa.

Passejada en barca pel llac Ontario: En poques paraules, una passejada en barca pel llac Ontario és preciós, romàtic, inolvidable...

I vaig tenir la sort de fer-lo al vespre i veure la ciutat tota iluminada, amb els edificis de la zona financera, la Torre CN i l'estadi de Baseball...Sens dubte una vista preciosa de la ciutat.

Toronto, una gran ciutat per ser visitada. A mi 3 setmanes se'm van fer curtes, però crec que tinc aquest problema amb totes les ciutats i llocs que visito.

Pel que fa als canadencs, són molt educats i ... guapos, posats a dir-ho...diguem-ho tot! :) T'ajuden en tot el que poden i respecten molt la diversitat cultural, una cosa que encara no passa massa per aquí.

Toronto ciutat, és una barreja de cultures. Per exemple, només el 51% de les persones són canadenques. Hi ha molts estrangers. Sobretot koreans, indis i japonesos.

Pel que fa al clima, malgrat molts puguin pensar que és impossible, jo em vaig posar les meves samarretes d'estiu i els meus pantalons curts i xancletes. Durant el dia, fins hi tot, passava calor! Però els vespres refrescava i era tot un plaer dormir amb una manteta, no pas com aquí que en ple estiu no hi ha qui dormir. Però els hivers són durs, estan a -30 i -40graus.

La vida nocturna, la qual vaig poder disfrutar un parell de cops no té res que envejar a la nostra i es que els canadencs surten "a lo grande" , l'inconvenient...o potser avantatge...a les 3.30, 4.00 de la matinada, ja està tot tancat...i es que pot ser vist com una avantatge...al dia següent es pot aprofitar el dia.

La gastronomia si que no té res per envejar a la dieta mediterrània! Canadà no té cap plat típic ja que la cuina està feta de la barreja de cultures que hi ha...gran varietat, de la qual vaig disfrutar i molt. Japonès, Xinès, Italià, Tailandès...ummmmm..que bo tot!!!

Oblidava dir...que si es té l'oportunitat, cal fer una passejadeta aèria en helicòpter! No té preu veure la ciutat desde les altures!

I...acabo ja...en definitiva,em va encantar el Canadà i concretament, Toronto i mai oblidaré aquest viatge ni els amics que vaig fer. Una cosa la tinc clara...Tornaré!

PORTUGAL

2009-03-01T15:58:00.008-06:00

L'expedició de mestres de Vila-Roja a Portugal...ha estat tot un èxit que cal repetir ben aviat.

L'arribada a Oporto va ser dijous al vespre; vam començar per "escaquejar-nos" de pagar el bitllet de metro que ens portaria de l'aeroport al centre de la ciutat. Ja se sap que treballant a segons on...aprenem, moltes coses, fins hi tot, el que no hem de fer...Tan se val! La qüestió és que el nostre primer viatget va sortir econòmic (per compenssar l'estafada de la Francesinha...el plat típic que veieu a la foto, per cert...gens bona)

Oporto em va agradar molt. Una ciutat molt acollidora i bonica. Quan vam començar a trepitjar els seus carrers, racons i raconets la ciutat t'impregna lentament, com és el ritme de la ciutat, tranquil.

I els vermuts a la vora del riu Duero...no va tenir preu. Tranquilitat, Sol... talment com si el temps s'hagués parat....

Lisboa,no em va arribar al cor...llàstima... La primera sensació, va ser la d'una ciutat vella, bruta, gris...no obstant, haig de reconèixer, que poc a poc...li vaig anar obrint el cor i allò que en un primer moment em va semblar vell i fosc, es va tornar antic, clàssic i fins hi tot, embriagador. Sempre havia sentit a dir que Lisboa, té una llum especial i no ho entenia fins que vaig poder observar una posta de Sol...Lisboa queda iluminada per un to grogenc i ataronjat quan el dia dóna pas a la nit.

Lisboa està situat sobre set turons, per tant, hi ha molts miradors des d'on poder contemplar la ciutat. Cal no perdre's la vista que ofereix des de les altures. Nosaltres, la vam disfrutar des del Castell de San Jorge, des d'on es divisa el popular Pont de San Francisco i el Crist...per un momen, no saps si estàs a San Francisco, al Brasil o a Portugal.

L'encant dels seus carrers amb pujades i baixades, pujades i baixades i el seu tranvia, amunt i avall, amunt i avall...em transportà a un passat que de fet, mai he viscut en pròpia pell.

I sobretot...del millor de tot, la seva bona cuina, el Sol i les terrassetes i aquella sensació d'estar en ple mes de Juny. Ah! I oblidava...el seu bon vi... UNA COPETA MÉS!

Una escapadeta, de només 4 dies, però suficient per desconectar. A un país veí..el qual sempre he considerat un gran desconegut. Ens ho hem passat molt bé, hem rigut molt i hem après moltes coses noves...fins hi tot, a jugar com nens petits...o no ho fem cada dia això?

M'ha faltat escoltar Fados en directe...per qui no sàpiga què són els Fados... és música típicament portuguesa on s'hi expresen els mals moments de la vida a través del cant. En resum, música...trista..molt trista.

Una cantant que particularment m'encanta, Dulce Pontes, la qual no deixava de sonar en moltes tavernes portugueses. Aquí us deixo un fado d'ella..."os amantes". Sobretot..que no es deprimeixi ningú, sisplau! ;)

http://www.youtube.com/watch?v=rhNPu32v7-o

JUST ATERRADA DE NOVA YORK

2008-07-30T13:29:00.013-06:00

The City, com l’anomenen carinyosament els seus habitants, és la ciutat més extraordinària del continent americà i del món sencer, segons la meva opinió.És la metròpoli més cosmopolita del planeta així com el centre de les finances, la política, la moda i la cultura a nivell mundial. En definitiva, New York City és, amb tota justícia, The Capital of the World, o el què és el mateix: la número ú en tot o gairebé tot.

L’Estàtua de la Llibertat, un dels símbols per excel·lència de Nova York, la qual fou, en el seu dia, un regal dels francesos per commemorar el primer centenari de la independència americana.

Nova York està formada per cinc grans districtes: Manhattan (el cor de Nova York i per tant, del món), Queens (a l’est de Manhattan, conegut en el món del còmic per tenir-hi residència Peter Parker, àlies Spiderman; actualment és un districte on hi ha gent de totes les nacionalitats del món), Brooklyn (al sud-est de Manhattan, el més habitat, allí va néixer, entre altres, Michael Jordan), el Bronx (el barri més septentrional i en principi, el més pobre) i Staten Island (el districte més meridional de Nova York, habitat majoritàriament per caucàsics de casa bona). Junts, formen una població d’uns 10 milions d’habitants. Però en realitat, els cinc barris que formen The City només són una petita part d’una àrea metropolitana de 25 milions d’habitants.

El què més em va agradar de Nova York (la ciutat, s’entén) és allò que la diferencia de la resta de ciutats del món: l’aparent manca d’identitat cultural en un oceà de barris, carrers, parcs, esglésies, museus, restaurants, edificis emblemàtics, gratacels, la increïble barreja de llengües, cultures i races, la infinitat de llengües i maneres de viure la vida, la varietat d’estils arquitectònics, etc. A Nova York hi conviu una diversitat tan gran que, senzillament, desborda a qualsevol. No existeixen els estrangers a Nova York. Tothom pot gaudir del seu espai a la gran metròpoli. El què no trobis a Nova York no ho trobaràs enlloc. Nova York és la única ciutat del món on no m’he sentit estrangera. Cap ciutat del planeta és tan respectuosa com Nova York; allí ningú et mirarà malament ni et preguntarà d’on ets, ni que véns a fer. Viu i deixa viure és el lema dels nova yorkins. A Nova York es respira quelcom que no tenim a Europa: llibertat. Durant un mes, he estat una més. I quan em va tocar tornar cap a casa, una sensació de nostàlgia em va envair el cos. Increïble, però cert.

En segon lloc, el què més em va agradar de Nova York fou la Fifth Avenue, el carrer més famós del món (que no el més bonic, que naturalment són els Camps Elisis de París, i en segona posició el Passeig de Gràcia de Barcelona); el Downtown, amb l’skyline més antic i mític del món; Broadway i els seus 40 teatres de més de 500 butaques cada un; el centre de l’univers: Times Square; Wall Street, el cor del centre financer més important del món; la malaguanyada Zona Zero; l’Empire State Building i altres gratacels emblemàtics com el Chrysler i el Flatiron; la Museum Mile (a la Cinquena Avinguda, of course), la concentració més extraordinària de museus que tingui cap ciutat...si bé, personalment, prefereixo els museus imperials de Londres; la seu dels diaris més prestiogosos i les televisions més conegudes (The Wall Street Journal, el New York Times, MTV, NBC, la FOX); el parc urbà més famós del món: Central Park; la majestuositat del Metropolitan Opera i la classe i l’elegància de Tiffany’s; The Greatest Arena in the World: el Madison Square Garden; un dels quatre temples del tennis: Flushing Meadows; els complexos comercials i residencials més grans del món (el Rockefeller Center i la Trump Tower, on hi tenen pis, entre altres, Bill Gates i Harrison Ford) abans del boom de Dubai; el centre comercial més gran i antic del món: el mític Macy’s (que encara conserva les escales mecàniques més antigues del món, tota una experiència); molts dels centres científics i educatius més importants del món (la Columbia University –la llar d’en Xavier Sala i Martín forma part de la Ivy League, la lliga universitària més prestigiosa del món, aquella que inclou Princeton, Harvard i Yale-i la biblioteca pública més gran del món -a la cruïlla del 42St amb la 5Av- entre d’altres); alguns dels ponts més mítics del planeta (amb el permís, és clar, del Golden Gate de San Francisco) com és el pont de Brooklyn ... i molt més, perquè quan es parla de ciutats, Nova York és la número 1.

Potser és això el què realment diferencia Nova York de la resta de ciutats: que és impossible resumir-la en un, cent o mil posts. Les paraules es queden curtes. Com descriure quelcom que et supera? Només té un incovenient...crea addicció i en el moment que marxes ja l’enyores. I love NY

I la meva gran sort, no ha estat només poder-la disfrutar un mes sencer...sino haver-ho fet amb persones, amics ara, que han fet que aquesta ciutat, per mi, tingui un significat especial. Gràcies per haver estat part de la coincidència.

Integració...o Segregació. Aules d'acollida o aules per a immigrants?

2008-06-17T16:18:00.004-06:00

La integració de les poblacions immigrants a les societats on s’han establert centra el debat polític actual a la majoria de països Europeus. En alguns països la immigració és un fenomen força recent, mentre que en d’altres, existeix una llarga experiència en l’elaboració i posada en marxa de polítiques en aquest camp. Per a tots ells, les poblacions immigrants constitueixen una realitat social que cal tenir en compte.L'educació és, sense cap mena de dubte, un dels principals reptes que cal atendre com a país. L'educació és essencial per al desenvolupament humà en el marc de la societat del coneixement i d'ella en depenen la qualitat de vida, la cohesió social i la competitivitat de la nostra economia.

La decisió feta pública el mes de Gener d’enguany, pel Departament d’Educació d’iniciar una prova pilot a Vic i Reus amb l’objectiu de millorar la integració de l’alumnat nouvingut que arriba un cop començat el curs escolar està aixecant una gran polseguera, tant en els àmbits locals con nacionals.

Aquesta experiència pilot consisteix en habilitar uns espais provisionals externs a les escoles on els alumnes nouvinguts rebran una formació lingüística, així com coneixements de la realitat social catalana.

Des de molts sectors la mesura ha estat fortament criticada i, defensant que la integració s’ha de dur a terme dins les aules.
D’altres col·lectius, van més enllà, com SOS Racisme, que ha qualificant la mesura de discriminatòria.

També professors i investigadors universitaris s’han mostrat en contra de la decisió de Maragall, qualificant-la, de moralment inacceptable, socialment imprudent i tècnicament errònia, defensant que les llengües i les pautes de relació amb el nou entorn s’aprenen interactuant amb el medi i entre iguals.

Tanmateix, asseguren que el que pot esser una segregació temporal, es pot convertir en una segregació de llarga durada.
Demanen que s’inverteixi més en aules d’acollida, recursos i personal per atendre les diferents demandes que van sorgint durant el curs escolar, però en cap cas, destinar als nouvinguts a aules pilots .

D’altra banda, hi ha sectors que veuen amb bons ulls la prova pilot, ja que pot suplir la manca d’aules d’acollida en diferents centres.

Reus i Vic seran les ciutats que s’acolliran a la prova pilot, ciutats que reben l’afluència d’immigració amb un alt percentatge, però, ni molt menys, les pioneres en xifres.

Reus i Vic, deixen clar, que cal que aquest projecte es tiri endavant amb totes les garanties d’èxit i sobretot acordant i definint com seran els nous centres.
Aquesta proposta pot ser una bona opció per evitar conflictes de plaça escolar i millor capacitat d’absorció d’alumnes nouvinguts.

Les intencions són a vegades, el que més importa, i si les aules per a immigrants fossin capaces de garantir unes nocions bàsiques de la llengua catalana i de diferents continguts segons l’edat de l’alumne per tal de fer una correcta introducció al que podríem anomenar l’aula definitiva, aleshores, potser no hem de mirar-ho de manera tan negativa.

Hem provat les aules d’acollida, una eina que , amb les seves limitacions, ha respost a les expectatives previstes i ha permès , per una banda, l’atenció de l’alumnat nouvingut i , per l’altra, que a les aules es rebaixi el sentiment d’angoixa de rebre contínuament alumnat nou, però essent realistes, ha faltat inversió i recursos i ha funcionat, per alguns alumnes però no tots han pogut estar atesos. Tanmateix, cal equilibrar l’ immigració en centres públics i concertats i que tota la comunitat educativa participi de la realitat social.

Ara es vol provar amb les aules per immigrants, desconeixem el projecte i les proves pilot són , tal i com diu el nom, per veure com podrien sortir les coses. No podem jutjar-les ja que segons com es plantegin , poden ser un molt bon recurs.

Una mirada a Europa. El cas de Suècia:

El sistema educatiu suec, deixa clar que és prioritari dominar la llengua d’instrucció en què s’imparteixen les classes per tal d’accedir plenament a tots els beneficis derivats del dret a l’educació.

A Suècia, el que a casa nostra es planteja amb la LEC, ja fa temps que ho posen en pràctica i sembla ser,que amb un èxit important. Els alumnes nouvinguts s’integren directament en classes amb alumnes de la mateixa edat i de diferents orígens.

Aquest tipus d’integració es combina sovint amb un model independent de transició que dura com a molt un any i que permet als immigrants nouvinguts adquirir habilitats (especialment el domini de la llengua) que necessiten per poder desenvolupar-se en l’educació formal. Segons l’Agència Nacional d’Educació Sueca, Children and youths whose first language is not Swedish are entitled to first language instruction in compulsory- and upper secondary school.

Cal també citar que els alumnes immigrants o refugiats, reben classes de la seva llengua materna de manera gratuïta, un punt a favor del sistema educatiu suec, el qual procura que no es trenqui de manera radical amb la llengua d’origen i que tanmateix es valorin les diferents llengües i per extenssió,les cultures. (In addition to first language instruction, if necessary, students may also receive help in their native tongue for other subjects. Participation in first language classes is not compulsory, but municipalities are required to provide it for all students who speak a language)

Una opinió personal:

Quan encara no fa quatre anys del sistema d’aules d’acollida per acollir els alumnes d’origen immigrat; ja s’ha buscat una altra “solució”. Les aules per immigrants. Segregadores o no, de ben segur que la segregació no és la solució a la realitat de la nostra societat. L’escola inclusiva catalana no deixa lloc a la segregació que apunta a la línia de flotació de la cohesió.

Les aules d’acollida són diana dels atacs de la dreta catalana i la dreta espanyolista del PP. Van córrer a aplaudir una mesura segregadora com aquesta i a disparar, dialècticament, contra les aules d’acollida. Un front comú molt aclaridor en el tema...

Hauríem de treballar perquè es dotin de majors recursos a les aules d’acollida i en els centres en general, sense caure en la temptació de passar la patata calenta a uns ajuntaments sobrecarregats en demandes i sovint infradotats de finançament. La cohesió social és innegociable a casa nostra, i l’educació hi juga un paper central.

No obstant, la meva trajectòria d’estudiant, em va portar a Suècia, on hi vaig poder veure justament aquest sistema educatiu i val a dir, que allí , no funcionava malament. Probablement, mai em vaig parar a pensar en les conseqüències personals que una mesura com aquesta pot comportar per un alumne nouvingut, no obstant, si que vaig poder observar com estaven d’integrats a les escoles definitives, un cop superat el període de temps en una aula per a alumnes immigrants.

Potser el problema és que a casa nostra no es fan massa bé les coses i quan tot just estem començant una cosa, en aquest cas, les aules d’acollida, ja n’inplementen una altra, les aules per a immigrants, enlloc de ser pacients per veure resultats i fer una inversió econòmica, però de debò, per tal de que les coses funcionin.

No podem dir que les aules d’acollida no funcionin, no podem saber-ho si es troben plenes a vessar, moltes sense recursos suficients i amb una important manca de professorat. Tal i com diu la cita castellana, cal posar “toda la piel en el asador” i amb les aules d’acollida no s’ha fet.
Proposar aules d’acollida, quan hi ha una inversió econòmica lamentable, és com no fer res.

Proposar unes aules especials per a immigrants, pot no ser una mala idea, depenent de com s’enfoquin les coses. Però pot arribar a ser una molt mala solució, fins hi tot, devastadora per a la nostra societat i sobretot pels nouvinguts.
Però...el més important de tot, seguirà el Sr. Maragall fent inversions mínimes, per no dir precàries? Seria el súmmum de tot plegat.

London

2008-04-30T14:48:00.009-06:00

Totes les coses bones s'acaben aviat...i ja estic de tornada...tres dies que han estat un "visto y no visto" però...més val això que res...oi?

Londres segueix essent tan bonic i "tan lleig" com sempre...i ara explicaré això de lleig.

M'han quedat un munt de coses per veure, per tant, un munt de fotos per fer..però ryanair està aprop per ajudar-me en la meva tasca viatgera.

Les grans atraccions turístiques de Londres, com el Big Ben, el London Eye, Coven Garden, Oxford Street, Harrods...estaven, com sempre, a rebentar...agoviant, però s'oblidava ràpid quan aconseguies gaudir de la seva esplendorositat...

Si alguna cosa tenen els anglesos..diria jo que (a part dels pubs) és l'elegància amb la que fan les coses, la senyorialitat...

Però com tothom i com a tot arreu, tenen defectes, difícils de corregir...ara vé el Londres lleig...el consumisme. Vaig passejar per Oxford Street i vaig quedar "aterroritzada" de la febre consumista que s'hi respira...bosses amunt , bosses avall...comprar i comprar, consumir sens parar...un "despilfarro" de por.

I per contra, la sempre trista, doble cara de la moneda...els que pidolen pels carrers, esperant que aquell dia et sentis amable i generós i li donis una moneda per anar-se'n a fer, molt probablement, una pinta, més que no , un entrepà...

I es que ja se sap Anglaterra és Anglaterra i els seus habitants uns grans consumidors de cervesa, una darrera l'altra...encara no entenc la capacitat estomacal que tenen per aguantar tota la ingesta de cervesa!! :)

Una de les altres coses importants, per a mi, ha estat, l'haver aconseguit utilitzar el metro, o tube, tal i com en diuen ells, sense perdre'm i el més important, entenent el seu funcionament...poca broma, que fer lligar dotze linies de metro..no és fàcil i que ho faci jo..menys encara!

Pendent? Sempre coses pendents, suposo... ara per ara, em vé al cap, Soho, Chinatown i Candem Town...i això que estava previst, però suposo que el temps, quan és limitat, dóna pel que dóna.

I will be back to you someday

********************************

GOOD TIMES

2008-03-13T18:04:00.002-06:00

I miss Sweden...
No need for words...It is difficult sometimes to say Goodbye...

Jo vull que m'abracin així

2008-02-11T08:49:00.001-06:00

A Colòmbia, una senyora troba un lleó malferit al bosc.

Sense pensar-ho gaire, l'agafa i el porta a casa seva. Un cop allà , el cuida i el cura i un cop "el rei de la selva" està totalment recuperat engega els tràmits per portar-lo a un zoològic.

La reacció del lleó,un cop ja és al zoològic, en veure "la seva salvadora" és la que podeu veure el video.

Aquest cop si que és bonic prohibir

2008-02-06T16:47:00.000-06:00

En aquest blog i amb el poder que se m'ha otorgat, com a autora que en sóc...i amb data, 6 de Febrer de 2008...

Queda prohibit plorar sense haver après, llevar-se un dia sense saber què fer, tenir por dels records...

Queda prohibit no somriure als problemes, no lluitar pel que vols, abandonar-ho tot per por i no convertir els somnis en realitat...

Queda prohibit no intentar compendre les persones, pensar que les seves vides valen menys que la teva i no saber que cadascú té el seu camí i el seu fet...

Queda prohibit no fer la teva historia, no tenir un moment per la gent que et necessita, no compendre que el que la vida et dóna, també t'ho pot treure...

Queda prohibit no buscar la felicitat, no viure la vida amb una actitud positiva, no pensar en que podem ser millors persones...

Queda prohibit no sentir que sense tu, aquest món no seria igual

De l'instint al sentiment animal

2008-01-29T12:42:00.000-06:00

La raça humana mata no només per alimentar-se, desgraciadament, també per plaer.
Els animals, ho fan per instint i per sobreviure.

Dels sentiments dels animals se'n parla poc sovint...de fet hi ha qui considera que no en tenen. Jo crec, que si, o és una idea romàntica de les meves i vull creure que si que en tenen...

Amb o sense raó, en aquest video hi trobareu una mica de tot. De l'instint animal al sentiment.

Commovedor.

Education at a glance. OCDE 2007

2007-12-18T18:42:00.000-06:00

Education at a Glance és l’informe anual sobre la despesa tant pública com privada en educació, la formació permanent i les condicions del professorat i dels alumnes que es fa als països membre de l’OCDE.
L’informe del 2007 es centra molt en l’educació terciària i presenta força dades comparatives entre diferents països de l’OCDE, no obstant, altres temes hi són tractats.

Per exemple, veiem un augment de persones que acaben l’educació secundària i també un augment dels que accedeixen a estudis superiors i universitaris. Alhora, el sexe femení segueix tinguent més presència a les aules. Cal fer esment de com les classes socials més baixes i immigrants, segueixen essent les més perjudicades a l’hora de continuar estudiant malgrat existeixi un interés per a fer-ho i dins d’aquests dos, encara més perjudicats, els immigrants.

Pel que fa el tema de la integració dels immigrants Education at a Glance diu que dels països amb més immigració, els estudiants de segona generació ja mostren un rendiment més elevat que els de primera generació, no obstant, les dades varien segons els països.

Han augmentat també els estudiants que volen estudiar a l’estranger, al 2005, per exemple, van augmentar en un 5% i cal ser positius i pensar que això seguirà augmentant, en un món cada vegada més plural i on les distàncies s’escurcen i com no, amb l’experiència i el creixement personal que suposa estudiar en un altre país.

L’informe conclou citant el sou dels professors que fluctuen entre els 16.000$ en països com Hungria i els 88.000$ a Luxemburg. Si mirem els resultats de l’informe PISA veurem com el sou del professorat no té res a veure amb una feina més ben feta.

En resum:
-increment en les xifres d’educació secundària finalitzada amb èxit
-més persones accedeixen a l’educació terciària
-més equilibri entre gèneres
-més inversió tant pública, com privada en educació
-repte d’integració a l’alumnat immigrat
-l’educació ja no és només un mercat limitat als més joves, també educació pels més grans
-augment de l’interés i desig per estudiar a l’estranger

La teoria del capital humà es fa present en aquest informe de l’OCDE i en el fragment “cuanto más tiempo dediquen los individuos a la educación, más aumentaran sus posibilidades de tener empleo y de ganar más”. Amb això tornem al que durant tot el curs hem pogut anar comprovant mitjançant lectures i dades, l’educació genera riquesa, i si bé fins no fa massa temps el PIB era l’utilitzat per mesurar la producció de bens i serveis d’un país, a partir dels 70 es comencen a buscar altres indicadors que permetin mesurar el benestar, com ara l’Indicador de Desenvolupament Humà (IDH) que s’obté de la mitjana simple de tres indicadors, el PIB per habitant, l’esperança de vida i el nivell educatiu. L’IDH és elaborat pel Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament. Aquest IDH aplicat a segons quins entorns pot donar-nos alguna sorpresa i no precisament agradable.

De fet, ja és ben sabut per tots i totes que l’educació ens obre un ventall més ampli de possibilitats en el mercat laboral i en conseqüència econòmicament. L’economia individual, repercuteix directament en l’economia del país generant més riquesa a tots els seus habitants.

Si relaciono la lectura del text i “Pedagogia de l’oprimit” de Paulo Freire, es crea un abisme; mentre Education at a Glance del 2007 es centra bàsicament en l’educació terciària en els països de l’OCDE, Freire, ens parla d’uns mínims bàsics al Brasil on l’analfabetisme, l’absentisme escolar i la repetició de curs segueixen essent els principals problemes de l’educació brasilera i on un 15% de la població és analfabeta. Mentre el que per uns és bàsic, per d’altres, és un luxe.

Lectures “El finançament del sistema educatiu”, Calero, J. (2004) i “Desarrollo y Libertad”, Sen, A. (2000)

2007-12-06T08:14:00.000-06:00

En la primera lectura es parla sobre la despesa pública en educació i de com s’ha reduït la inversió en educació a Espanya i molt més a Catalunya no obstant a Catalunya cal que tinguem en compte la premissa de la inversió que s’ha fet cap el sector privat, tant en escoles concertades com en privades.

Calero, proposa els anomenats contractes-programa amb els quals els centres educatius rebrien incentius econòmics si objectius com la millora per la igualtat de tot l’alumnat es portessin a terme.

Tal i com Becker o Schultz indicaven cal una aposta forta en el capital humà, sempre i quant es consideri l’educació com una de les coses primordials pels membres de la seva societat. Cal no oblidar que Espanya i Catalunya segueixen sense invertir de manera suficient en educació si ens comparem amb països models en educació. No obstant, no únicament errem amb aquesta fluixa inversió en educació, alhora altres camps socials, com la sanitat reben poca inversió.

De fet, tal i com defensen autors com Vicenç Navarro, l’expansió de l’assistència sanitària privada no enriqueix la sanitat pública, tot el contrari , l’empobreix, al diluir la pressió social per tal de que es millori. Semblant és el que passa en educació.
L’augment de desigualtats de manera que cada sector tingui la seva pròpia cobertura , bé sigui sanitària o educativa, empobreix l’Estat del Benestar així com a la majoria de població.
No obstant, si a la població se’ls parla d’un creixement dels impostos per tal d’invertir en l’Estat del Benestar, ja no ens hi mostrem massa a favor (no podem comparar el percentatge dels ingressos que aporten els catalans i espanyols a l’Estat, mitjançant imposots, amb el que aportem els Escandinaus) . De fet, tot plegat toca l’economia individual , i això ja no va tan bé, però potser bona part de la millora rau en la inversió, si de debó volem gaudir d’unes bones infrastructures i uns serveis de qualitat. Llavors ja seria qüestió de tenir uns bons polítics i dirigents que invertissin bé el capital de la població.

Pel que fa a la segona lectura s’hi parla molt de la llibertat i de com aquesta pot arribar a transformar el món. Marx ja defensà en la seva època les llibertats individuals i també l’autocontrol que cada membre de la societat havia de tenir sobre ell/a i la seva vida.També es parla de la diferència entre capacitat i capital humà i com les capacitats humanes seran una oportunitat cap a la millora de camps com l’educació entre altres.
Pel que fa a capital humà, terme que apareix als voltants dels 60 és quan per primer cop es comença a veure la importància que tenen els individus, els quals no són simples productors econòmics sinó molt més.

El text m’ha fet reflexionar sobre els estats neoliberals, com els Estats Units, on hi ha una gran llibertat individual, no obstant, acostumen a ser sempre els mateixos que gaudeixen de certes llibertats, mentre d’altres, continuen patint un no accés a dita llibertat i per tant reproduint xacres socials. Segons la meva experiència personal quan vaig viure als Estats Units, diria que és una societat on hi pots viure molt bé sempre i quant formis part de la classe mitja-alta, gaudeixis de salut i un toc de bona sort; si no formes part d’aquest col.lectiu o alguna de les premisses anteriors no es dóna en suficient mesura, les coses ja són un xic més complicades i no tan boniques com a les pel.lícules que ens arriben des de Hollywood.

Entraríem ara en el dilema de si l’Estat ha de ser o no regulador... De fet, segons el meu parer i mirant l’exemple de països del Nord d’Europa, considero que hauríem d’avançar cap a aquest tipus de model Nòrdic.

Levin, H. i Kelley, C. - Carnoy, M.

2007-11-20T14:22:00.000-06:00

“¿Basta sólo con educación?”Levin, H. i Kelley, C.

i
“Eficiencia y equidad en la formación profesional y en las políticas de formación para la ocupación” Carnoy, M.

Durant els anys 80 l’educació va estar en el punt de mira als Estats Units, per tal de resuscitar-ne l’economia, de fet, en aquells moments, es creia que que uns millors resultats acadèmics, salvarien l’economia. Però uns anys més tard, es pensa de manera un xic diferent...Si bé, l’educació és una carta de presentacio important, no és l’única ni l’exclusiva.

En la primera lectura s’hi parla de la relació existent entre salari i educació. S’hi veu una clara defensa de com el nivell educatiu afectarà en major o menor grau l’accés a una o altra ocupació laboral, no obstant, cal dir també que Levin i Kelley argumenten que no hi ha una relació directa i que altres factors han de ser tinguts en compte.

L’educació és només un factor, malgrat és molt important. Parlen d’una no relació directa entre educació i salari i millora de condicions.
Altres factors com ara l’actitud, altres coneixements, capacitats bàsiques diverses, capacitat de treball en equip, participació i involucració, sentiment de pertinença, són també factors que intervenen en els alts salaris i que l’empresa tindrà en compte a l’hora de procedir a la contractació.

L’educació no només condiciona l’àmbit econòmic, d’altres com el polític i el social també són condicionats.

A la lectura apareix el cas de l’empresa NUMMI, la qual dins una atmosfera de respecte i confiança mútua aconsegueix la involucració dels diferents equips de treball dels quals està formada l’empresa. L’empresa requereix una gran capacitat de treball en equip i alhora una gran atenció en el treball, d’alguna manera, el treballador sent que forma part de l’empresa i pertant hi ha una involucració més profunda, alhora les seves decisions són tingudes en compte en la cadena de producció, en conseqüència, el treballador és més productiu i eficaç. A més a més cal dir que Nummi, presenta una jerarquia més tímida, ofereix una relativament bona estabilitat laboral, formació subvencionada...tot això ha afavorit ambdues “bandes”, l’empresa, la qual ha augmentat la seva producció i els treballadors, els quals gaudeixen d’unes bones condicions laborals.

Pel que fa la segona lectura, Carnoy, fa públic el com la Formació Professional (FP) i la Formació Ocupacional (FO) continua essent considerada com una formació de segones si és comparada amb la formació universitària i denuncia també la poca inversió pública que hi ha. En conseqüència de la poca inversió pública, és el sector privat qui n’ha de fer front ja que la formació continua tenint una importància rellevant per tal d’augmentar la productivitat i la competitivitat.

Probablement caldria que la formació anés encaminada a cobrir les necessitats de mercat laboral, no obstant, el mercat laboral es mou tan ràpid que fa difícil el plànnig dels cursos que un cop han estat programats han de ser modificats per adaptar-se a les necessitats laborals.Caldria doncs, “rentar-li la cara” a la FP i la FO que durant molt temps ha estat la tria per excel.lència dels qui no podran accedir a la universitat.

Per resumir breument els dos articles podríem dir que l’educació estaria situada dins un marc format per altres condicions també importants a l’hora d’accedir al món laboral. No obstant, l’educació és important a mèrit personal i social i no únicament professional. Una societat “educada” sempre serà més crítica amb tot allò social, polític i econòmic.
Personalment, considero l’educació com un dret imprescindible, més enllà del que ens aportarà en termes econòmics i laborals en un futur, sinó en allò que com a éssers humans ens proporcionarà i proporciona a mèrit individual i personal.

Sobre les Universitats Públiques i el seu prestigi

2007-11-16T11:33:00.000-06:00

Recordo fa uns dies que a classe vam estar parlant del tema de les Universitats públiques i el prestigi que aquestes tenien, unes comparades amb altres.

Recordo l'exemple de la UPF i la UdG... i en quins són els fets que fan que un nom i altre ens facin pensar en més o menys prestigi. (a mi, si més no, em passa).

Vaig contactar amb la meva tia, que és professora de la UPF per tal de que em donés el seu punt vista, considero que és interessant escoltar la opinió d'algú que ho veu des de dins.

Aquí us faig un copia-enganxa del seu mail.

Ens veiem!

La UPF és igual de pública que la UdG, la UB o la
UAB, entre moltes altres. Crec que el (suposat) prestigi ve de:
a) la manera que van publicitar la UPF quan es va
fundar.
b) el fet que el professorat fundador de la UPF
va ser triat, en base a mèrits, i per tant en poc temps la UPF tenia molts
catedràtics importants
c) les classes no tenen tanta gent com algunes
altres universitats (depèn del'estudi, per això)
d) els estudis són més especialitzats que en
d'altres universitats. Aquí hi ha una idea de pocs estudis i ben
portats.
e) els professors titulars i catedràtics
fan menys hores de docència i, per tant,s'hi poden dedicar més a la
recerca.

Recordes que un dia en parlavem...? Tu, ja ho vas
dir, i és que encara hi ha molta gent que pensa que sóm una universitat privada.
És estrany oi..? Potser vé una mica donat per la imatge aquesta de
"prestigi".
Janet Ann Decesaris Ward
janet.decesaris@upf.edu
Facultat de Traducció i Interpretació, UPF

Interessant...

2007-11-11T18:04:00.000-06:00

http://es.youtube.com/watch?v=_fTS1ToseiE

i es que als Estats Units, també ho tenen un xic fomut...

La riqueza de las naciones / ¿Dónde estamos actualmente en economia de la educación?

2007-11-06T17:36:00.000-06:00

Tant el fragment d’Adam Smith com el de Mark Blaug, tracten la relació existent entre mercat laboral i nivell d’estudis i sobre la relació entre nivell d’estudis assolit i la possibilitat d’accedir a una feina amb millors condicions. Per tant, es pot assegurar que a més nivell d’estudis, més oportunitats de trobar una feina millor; millor en el sentit econòmic, en el sentit de promoció, en el sentit de condicions…

Adam Smith parla de les diferències econòmiques en diferents llocs de treball, depenent de premises com si és un treball agradable o desagradable; la dificultat o la senzillesa de la feina ; si és una feina neta o bruta; la honradesa de la feina, si és una feina temporal o permanent; la responsabilitat que la tasca implica… i en aquests casos no ho relaciona únicament i exclusiva amb el nivell d’estudis.
La inversió en educació que fa una persona és comparada amb el cost de creació d’una màquina. I es que l’educació gratificarà a la persona amb ingressos més elevats que aquells que no hagin invertit en educació.
Considero que Adam Smith és un economista amb un pensament molt avançat per la seva època i la seva filosofia és encara vigent en els nostres dies.

Mark Blaug ens diu que les empreses no sempre tenen l’educació ni els títols universitaris encapçalant la seva escala de valors (malgrat sigui un punt a tenir en compte), donen també molta importància a què pot aportar un candidat a l’empresa, si serà productiu, si tindrà bones capacitats d’aprenentatge, ja que més enllà de l’educació rebuda, es necessita de persones obertes, aptes per apendre la filosofia de l’empresa i adaptar-se a ella. És a dir, l’educació ens obre un ventall de possibilitats laborals, no obstant, l’aprenentatge ha de continuar (lifelong learning).De fet, amb aquesta afirmació ens podem remuntar a la relació quasi perfecta que hi ha actualment entre sistema educatiu i sistema capitalista i és que l’escola educa amb finalitats d’introduir a futurs ciutadans en el món laboral i empresarial, malgrat dir això em pesi molt com a mestra, és la realitat.

Actualment podem dir que hem anat a millor en termes d’educació i que cada vegada tenim més persones titolades, tot i que no forçosament amb títols univertaris, i que aquest fet (malgrat pugui resultar força contradictori) no sempre garanteix unes condicions laborals satisfactòries.

Relació de la lectura dels dos fragments amb la Pedagogia de l’Oprimit, de Paulo Freire: Freire dóna gran importància a l’educació com a via d’alliberament i és que l’educació fa lliures a les persones, els fa crítics i amb capacitat de decisió. De fet, tots els que compartim el blog sabem fins quin punt és influenciable una persona sense educació, fins quin punt pot ser enganyada…és per aquest motiu que Freire defensa aferrissadament una educació per a tots, per evitar enganys i desenganys. Una educació que arribi a totes les esferes socials per tal de que les diferències deixin de reproduir-se, no obstant, com a opinió personal, afegiré que en un país com el nostre, les diferències es segueixen reproduint i lamentablement a molts ja els interessa que així sigui. I acabaré citant a Durkheim, sociòleg francès, amb un paràgraf que diu així:

"La sociedad no puede vivir a menos que exista entre sus miembros una suficiente homogeneidad: la educación perpetúa y refuerza esa homogeneidad fijando por adelantado en el alma del niño las similitudes esenciales que reclama la vida colectiva. Pero por otro lado, sin cierta diversidad, toda cooperación se volvería imposible, la educación asegura la persistencia de esa diversidad necesaria diversificándose ella misma y especializándose."

2007-10-22T15:46:00.000-06:00

DE FÀBRICA D’ATURATS…A FÀBRICA DE DEPRIMITS… ÉS POSSIBLE?

Segons les teories del capital humà, l’educació és considerada una inversió que realitzen les persones amb la finalitat d’incrementar la seva eficiència i els seus ingressos, serà doncs a partir dels 60 quan aquest concepte guanyarà força a Espanya, quan es produeix una proliferació universitària que abarca tot l’Estat, degut, principalment, a condicions polítiques i socials.

En referència a aquest segon aspecte, el social, hem de tenir en compte l’increment del gènere femení a la universitat i d’alumnes de diverses procedències socials, que arrenca en els anys 70, i que s’intensificarà durant els 80 i 90.

No obstant, i amb la crisi del petroli del 73 molts estudiants es trobaran amb el seu títol a les mans però també a l’atur, en especial les dones i els joves i serà quan la teoria del Capital Humà començarà a rebre fortes crítiques. (Augmentaven els títols superiors però també l’atur). També cal remarcar la poca inversió que existia en aquells moments en educació i les desigualtats socials que s’hi donaven i s’hi veien reforçades.

Miguel, A i Martín Moreno, J, “Universidad, fábrica de parados” (1979) fou una dura crítica a aquesta teoria del Capital Humà. En ell, apareixen moltes “fòrmules” per tal de parar el fort increment d’alumnes a les universitats espanyoles; solucions com ara un increment de preu en les matrícules, exàmens d’accés, beques segons aquests, etc…

D’altres autors assenyalaven que la Llei General d’Educació de 1970 representava un intent d’adequar l’ensenyament a les necessitats del desenvolupament capitalista i adaptar així les estructures educatives a les necessitats de producció.

No obstant, en l’actualitat, 30 anys més tard, està demostrat, que la teoria del Capital Humà tenia raó i que per contra, els autors que hem llegit s’equivoquen. Les dades parlen per si soles i malgrat les matrícules universitàries han augmentat no ho ha fet l’atur i qui decideix invertir en la seva educació gaudeix d’uns ingressos superiors en comparativa a qui es queda amb estudis mitjans .

És a dir, l’alt percentatge d’atur que hi havia en aquells moments, no era a causa de l’alt nombre d’estudiants universitàris, sinó d’una restructuració social i econòmica que patia Espanya amb la crisi del petroli del 73. No obstant, si bé les xifres demostren que hi ha una clara superioritat d’ingressos, també demostren que aquests han anat disminuint…disminuiran més? No ens acabarem trobant amb sobre-educació?

La universitat no seria pertant, avui en dia, vista com una fàbrica d’aturats, però si com una fàbrica de futurs deprimits, segons la meva opinió, els quals han cregut amb les teories del capital humà i han decidit invertir en sí mateixos arribant més tard al mercat laboral i en feines que no requereixen de tanta educació, amb sous que poden resultar frustants si els comparem amb els seus estudis.

En el llibre “Pedagogia de l’oprimit”, escrit durant l’exili a Xile de Paulo Freire, s’hi reivindica el dret a l’educació per a tots, per a totes les classes socials i per ambdós sexes com a via d’alliberament social. És a dir, el cas del Brasil, sobre el que escriu Freire, es troba un xic lluny d’Espanya en aquells moments, que és quan pedagogs com Freire, comencen a parlar de la injusticia i diferència social…A Espanya, ja anavem un xic per davant, però en ambdós països quedava encara molta feina per fer.

Actualment la situació econòmica, social, política i educativa, ha millorat si la comparem amb la dels anys 70. Però , econòmicament, l’Estat no ha estat capaç de generar treball per tant volum de gent amb títols superiors. Socialment, encara existeixen moltes diferències tan de gènere com d’ètnies, com de classes socials. Políticament, gaudim d’un país democràtic, però no tant com molts voldríem i educativament estem encara molt lluny de les realitats socials i es necessària una renovació començant per l’Administració, passant per les aules per tal d’acabar beneficiant els alumnes.

Pensant en els altres

2007-10-18T17:15:00.000-06:00

No sé si recordareu que a TV3 fa ja cosa d'un parell d'anys , van fer la setmana dedicada als mestres. Recordo un documental que portava per títol "pensant en els altres" o "learning to care" que tracta sobre els mètodes innovadors que un professor ja ponès, Toshiro Kanamori, utilitza en una aula de primària per educar als seus alumnes. La seva pedagogia es basa en educar els sentiments. Utilitza una pedagogia molt activa, segons la meva opinió, on no només les matèries curriculars prenen importància, sinó que hi ha cabuda per ensenyar als nens i nenes a ser feliços, a compartir, a estimar, a respectar-se, a reflexionar, a compendre's... Ensenya als alumnes a afrontar-se a la vida des d'un punt de vista optimista i educa per crear lligams entre ells.

No crec que es tracti únicament d'un mètode idealista, sinó que hi ha estratègies reals i innovadores i que ens poden servir algun dia. No obstant, val a dir, que no tinc ni idea de si s'han fet estudis sobre l'efectivitat d'aquest mètode.

Si voleu us podeu descarregar tot el documental per eMule (ja sé que això d'afavorir la pirateria no és políticament correcte...però bé...espero que em disculpeu) o podeu clicar al link que us passo del youtube, no obstant, el youtube, n'ofereix poca durada...però us pot servir per a fer-vos una idea.

http://es.youtube.com/watch?v=39met2XEpnc

No sé, si com ja bé he dit abans, tot això serveix d'alguna cosa...però emotiu, certament n'és molt!

I com que és molt tard i demà hi ha feina...Bona nit i feliços somnis!

COMENTARI LECTURA: Castells,M. 2003. L'Era de la informació: economia, societat i cultura

2007-10-09T13:46:00.000-06:00

La lectura tracta bàsicament del funcionament i organització de l’anomenada, per Castells, “Societat Xarxa". També s’hi anomenen les causes que han impulsat aquesta societat xarxa i les conseqüències de la mateixa.

Segons Castells, la societat xarxa permet unes noves formes de relació social i en conseqüència unes noves formes de treball. La xarxa és entesa com un conjunt de nodes inteconnectats amb uns fluxos que la mantenen. Si els fluxos fallessin, la xarxa pot també fallar.

Les xarxes representen la nova morfologia social. Pel que fa a les empreses, es supera la tradicional distinció entre petites i grans empreses, el treball es cada cop més individualitzat i els empleats són cada vegada més polivalents i no obstant, tot això no implica la desaparició del capitalisme, tot i que cal dir que és un capitalisme diferent al que coneixiem fins ara que podria ésser anomenat capitalisme de xarxes, que inverteix i estalvia en l’estructura financera.

Les empreses s’organitzen, cada vegada més en xarxes, tant intenament com externa. Cada vegada més hi ha una descentralització interna de les empreses, descentralització afavorida pel desenvolupament d’internet.

I pel que fa a les relacions socials? La figura del treballador no despareix i malgrat l’aparició de les tecnologies de la informació no hi ha hagut un atur massiu, ni es preveu que hi sigui. El treball va perdent identitat col.lectiva i s’individualitza cada vegada més, tal i com he citat anteriorment mentre que el capital es coordina de manera global. No desapareixen les persones però si desapareix l’estructura.

La societat xarxa és considerada per alguns un desordre més que un ordre. Com bé diu Castells en el seu text, estem entrant en una nova era, l’era de la informació i potser ens haurem d’acostumar a aquest desordre i fer que ens agradi, ja que sembla que això no té ganes de parar.

Val a dir, que la seva última frase “…finalment, sols en el nostre món humà, haurem de mirar-nos al mirall de la realitat històrica. I potser no ens agradi el que hi veurem.” dóna molt que reflexionar. Ens agrada la societat cap a la que estem anant? Som ésser capaços de prescindir de les relacions socials? Ens considerem modernistes o post-modernistes. Hi ha un gran grup de població que no sap on situar-se, però que malgrat això intenta adaptar-se a aquesta societat de la informació on la presència d’Internet pren cada dia més importància, hi ha grups de població que ja no volen “apendre” més coses i per acabar hi ha els nens i joves que han nascut en plena societat de la informació que als 6 anys dominen més la xarxa, que els mateixos que en prediquen el seu ús, els quals són sovint els mateixos que no volen apendre més coses, que he citat unes linees més amunt.
No obstant, no hem de ser radicals i pensar que Internet acabarà amb les relacions socials i personals, si més no, no pas encara! Si em permets la ironia. Probablement aquestes relacions canviïn, com canvien la resta de coses que ens envolten. Cal adaptar-se al canvi o estem condemnats a convertir-nos en éssers obsolets en una societat insaciablement canviant. Considero que de moment les relacions interpesonals són un aspecte imprescindible en els éssers humans i si més no en el meu cas…més m’estimo que el “tequila” al que m’han convidat a través del Facebook, el pugui fer amb la persona en qüestió i indubtablement trobar-li algun gust, que a través de la xarxa el tequila, no me’l puc beure!

- Quin creieu que ha de ser el paper de l’educació en la Societat de la Informació?

2007-10-05T10:37:00.000-06:00

En els temps que vivim, època de la Societat de la Informació, el paper dels docents juga un paper molt important.

Ens trobem davant una societat molt canviant amb reptes cada vegada diferents i més grans, els futurs ciutadans, és a dir, els alumnes d'avui, han d'estar educats amb la finalitat d'estar preparats per aquests canvis constants.

Els mestres, professors...docents en general, han de preparar-se per la tasca d'acord amb el ritme de la societat i amb les exigències socials i de l'entorn en el que tots vivim.