Lectures “El finançament del sistema educatiu”, Calero, J. (2004) i “Desarrollo y Libertad”, Sen, A. (2000)

En la primera lectura es parla sobre la despesa pública en educació i de com s’ha reduït la inversió en educació a Espanya i molt més a Catalunya no obstant a Catalunya cal que tinguem en compte la premissa de la inversió que s’ha fet cap el sector privat, tant en escoles concertades com en privades.

Calero, proposa els anomenats contractes-programa amb els quals els centres educatius rebrien incentius econòmics si objectius com la millora per la igualtat de tot l’alumnat es portessin a terme.

Tal i com Becker o Schultz indicaven cal una aposta forta en el capital humà, sempre i quant es consideri l’educació com una de les coses primordials pels membres de la seva societat. Cal no oblidar que Espanya i Catalunya segueixen sense invertir de manera suficient en educació si ens comparem amb països models en educació. No obstant, no únicament errem amb aquesta fluixa inversió en educació, alhora altres camps socials, com la sanitat reben poca inversió.

De fet, tal i com defensen autors com Vicenç Navarro, l’expansió de l’assistència sanitària privada no enriqueix la sanitat pública, tot el contrari , l’empobreix, al diluir la pressió social per tal de que es millori. Semblant és el que passa en educació.
L’augment de desigualtats de manera que cada sector tingui la seva pròpia cobertura , bé sigui sanitària o educativa, empobreix l’Estat del Benestar així com a la majoria de població.
No obstant, si a la població se’ls parla d’un creixement dels impostos per tal d’invertir en l’Estat del Benestar, ja no ens hi mostrem massa a favor (no podem comparar el percentatge dels ingressos que aporten els catalans i espanyols a l’Estat, mitjançant imposots, amb el que aportem els Escandinaus) . De fet, tot plegat toca l’economia individual , i això ja no va tan bé, però potser bona part de la millora rau en la inversió, si de debó volem gaudir d’unes bones infrastructures i uns serveis de qualitat. Llavors ja seria qüestió de tenir uns bons polítics i dirigents que invertissin bé el capital de la població.

Pel que fa a la segona lectura s’hi parla molt de la llibertat i de com aquesta pot arribar a transformar el món. Marx ja defensà en la seva època les llibertats individuals i també l’autocontrol que cada membre de la societat havia de tenir sobre ell/a i la seva vida.També es parla de la diferència entre capacitat i capital humà i com les capacitats humanes seran una oportunitat cap a la millora de camps com l’educació entre altres.
Pel que fa a capital humà, terme que apareix als voltants dels 60 és quan per primer cop es comença a veure la importància que tenen els individus, els quals no són simples productors econòmics sinó molt més.

El text m’ha fet reflexionar sobre els estats neoliberals, com els Estats Units, on hi ha una gran llibertat individual, no obstant, acostumen a ser sempre els mateixos que gaudeixen de certes llibertats, mentre d’altres, continuen patint un no accés a dita llibertat i per tant reproduint xacres socials. Segons la meva experiència personal quan vaig viure als Estats Units, diria que és una societat on hi pots viure molt bé sempre i quant formis part de la classe mitja-alta, gaudeixis de salut i un toc de bona sort; si no formes part d’aquest col.lectiu o alguna de les premisses anteriors no es dóna en suficient mesura, les coses ja són un xic més complicades i no tan boniques com a les pel.lícules que ens arriben des de Hollywood.

Entraríem ara en el dilema de si l’Estat ha de ser o no regulador... De fet, segons el meu parer i mirant l’exemple de països del Nord d’Europa, considero que hauríem d’avançar cap a aquest tipus de model Nòrdic.