WEBMIX en SYMBALOO

DE FÀBRICA D’ATURATS…A FÀBRICA DE DEPRIMITS… ÉS POSSIBLE?

Segons les teories del capital humà, l’educació és considerada una inversió que realitzen les persones amb la finalitat d’incrementar la seva eficiència i els seus ingressos, serà doncs a partir dels 60 quan aquest concepte guanyarà força a Espanya, quan es produeix una proliferació universitària que abarca tot l’Estat, degut, principalment, a condicions polítiques i socials.

En referència a aquest segon aspecte, el social, hem de tenir en compte l’increment del gènere femení a la universitat i d’alumnes de diverses procedències socials, que arrenca en els anys 70, i que s’intensificarà durant els 80 i 90.

No obstant, i amb la crisi del petroli del 73 molts estudiants es trobaran amb el seu títol a les mans però també a l’atur, en especial les dones i els joves i serà quan la teoria del Capital Humà començarà a rebre fortes crítiques. (Augmentaven els títols superiors però també l’atur). També cal remarcar la poca inversió que existia en aquells moments en educació i les desigualtats socials que s’hi donaven i s’hi veien reforçades.

Miguel, A i Martín Moreno, J, “Universidad, fábrica de parados” (1979) fou una dura crítica a aquesta teoria del Capital Humà. En ell, apareixen moltes “fòrmules” per tal de parar el fort increment d’alumnes a les universitats espanyoles; solucions com ara un increment de preu en les matrícules, exàmens d’accés, beques segons aquests, etc…

D’altres autors assenyalaven que la Llei General d’Educació de 1970 representava un intent d’adequar l’ensenyament a les necessitats del desenvolupament capitalista i adaptar així les estructures educatives a les necessitats de producció.

No obstant, en l’actualitat, 30 anys més tard, està demostrat, que la teoria del Capital Humà tenia raó i que per contra, els autors que hem llegit s’equivoquen. Les dades parlen per si soles i malgrat les matrícules universitàries han augmentat no ho ha fet l’atur i qui decideix invertir en la seva educació gaudeix d’uns ingressos superiors en comparativa a qui es queda amb estudis mitjans .

És a dir, l’alt percentatge d’atur que hi havia en aquells moments, no era a causa de l’alt nombre d’estudiants universitàris, sinó d’una restructuració social i econòmica que patia Espanya amb la crisi del petroli del 73. No obstant, si bé les xifres demostren que hi ha una clara superioritat d’ingressos, també demostren que aquests han anat disminuint…disminuiran més? No ens acabarem trobant amb sobre-educació?

La universitat no seria pertant, avui en dia, vista com una fàbrica d’aturats, però si com una fàbrica de futurs deprimits, segons la meva opinió, els quals han cregut amb les teories del capital humà i han decidit invertir en sí mateixos arribant més tard al mercat laboral i en feines que no requereixen de tanta educació, amb sous que poden resultar frustants si els comparem amb els seus estudis.

En el llibre “Pedagogia de l’oprimit”, escrit durant l’exili a Xile de Paulo Freire, s’hi reivindica el dret a l’educació per a tots, per a totes les classes socials i per ambdós sexes com a via d’alliberament social. És a dir, el cas del Brasil, sobre el que escriu Freire, es troba un xic lluny d’Espanya en aquells moments, que és quan pedagogs com Freire, comencen a parlar de la injusticia i diferència social…A Espanya, ja anavem un xic per davant, però en ambdós països quedava encara molta feina per fer.

Actualment la situació econòmica, social, política i educativa, ha millorat si la comparem amb la dels anys 70. Però , econòmicament, l’Estat no ha estat capaç de generar treball per tant volum de gent amb títols superiors. Socialment, encara existeixen moltes diferències tan de gènere com d’ètnies, com de classes socials. Políticament, gaudim d’un país democràtic, però no tant com molts voldríem i educativament estem encara molt lluny de les realitats socials i es necessària una renovació començant per l’Administració, passant per les aules per tal d’acabar beneficiant els alumnes.